Drets d'autor

  • Totes les fotos són propietat d'Armand Oliva i Becerra

El cel ara

current night sky over Barcelona
Sky map by AstroViewer®
Get the HTML code for this sky map

CALENDARI LUNAR

divendres, 6 de juny de 2014

Història de l'Astronomia

L'Astronomia ha estat una ciència que des dels temps més remots ha interessat a la raça humana. Sigui per temes religiosos, mitològics, supersticiosos o agrícoles, l'home sempre ha sentit la necessitat de mirar cap a les estrelles.
Aviat es va adonar que hi havia unes que es movien, que no eren fixes, a aquestes el gres les van batejar com "astres errants" o "planetes".
Començarem en aquest apartat una breu història de l'Astronomia ciència en la que han intervingut nombrosos homes que han ajudat al seu desenvolupament, xinesos, grecs i àrabs són els que més van contribuir en el coneixement del cel que ens envolta. Després del pas de l' Edat Mitjana, amb el Renaixement vindria la gran explosió científica, però sempre basada en els antics. Amb Copèrnic, Keppler, Galileo i Newton la ciència en general i l'Astronomia en particular van donar un salt de gegant.
Al principi va ser una observació metòdica, sense instruments, només mirant el cel, aquest és el gran mèrit de l'Astronomia antiga, la capacitat de l'home per desxifrar els secrets del Cosmos. Amb Galileo Galilei començaria el que podem dir l'època moderna d'aquesta ciència, doncs ell va dirigir per primera vegada un petit telescopi cap el cel fent grans descobriments i deixant ben clar que tot el movia al voltant del Sol. Deixàvem ja el sistema geocèntric i s'instal.lava definitivament el heliocèntric. Començava una nova etapa per la ciència i per l'home.
Començarem amb Aristarc de Samos.
-----------------------------------------------------------------------------------
ARISTARC DE SAMOS

Aristarc va ser un dels molts savis que va fer ús de l'emblemàtica Biblioteca d'Alexandria en la qual s'hi reunien les ments més privilegiades de l'antiguitat clàssica. En aquell moment la creença òbvia era pensar en un sistema geocèntric. Els astrònoms de l'època veien que els planetes i el Sol donaven voltes diàriament. La Terra, per a molts, havia de trobar-se en el centre de tot. Els plantejaments del reconegut Aristòtil fets uns pocs anys abans no deixaven lloc a dubtes i venien a reforçar la dita tesi. La Terra era el centre de l'univers i els planetes, el Sol, la Lluna i les estreles es trobaven en esferes fixes que giraven entorn de la Terra. Aques sistema, però, aportava una serie de problemes en quant a les òrbites planetàries.
Alguns planetes com Venus i, sobretot, Mart descrivien trajectòries errants en el cel. És a dir, a vegades es movien avant i enrere. Això era un problema en si mateix perquè la tradició aristotèlica deia que tots els moviments i les formes del cel eren cercles perfectes. Abans que Aristarc, Heràclides va trobar una possible solució al problema al proposar que els planetes podrien orbitar el Sol i aquest al seu torn orbitar respecte la Terra. Aixó ja va ser una gran novetat conceptual però inclús era un model parcialment geocèntric.
Les seves idees astronòmiques no van ser ben rebudes i van ser rebutjades. El paradigma que dominava era la Teoria geocèntrica de Aristòtil, posteriorment desenvolupada per Claudi Ptolemeu . Va caldre esperar a Copèrnic quasi 2000 anys més tard perquè triomfara el model heliocèntric (la gran Revolució Copernicana).
Per desgràcia del seu model heliocèntric només ens queden les citacions de Plutarc i Arquimedes. Els treballs originals probablement es van perdre en un dels diversos incendis que va patir la biblioteca de Alexandria.
-----------------------------------------------------------------------------------------
CLAUDI PTOLOMEU

Astrònom, matemàtic i geògraf grec. És molt poca la informació sobre la vida de Ptlomeu que ha arribat fins al nostre temps. No se sap amb exactitud on va néixer, encara que se suposa que va ser a Egipte, ni tampoc on va morir.
La seva activitat s'emmarca entre les dates de la seva primera observació, la realització de la qual va assignar a l'onzè any del regnat d'Adriano (127 d.C.), i de l'última, datada en el 141 d.C. Al seu catàleg d'estels, va adoptar el primer any del regnat de Antonino Pío (138 a. de C.) com a data de referència per a les coordenades.
Ptolomeu va ser l'últim gran representant de l'astronomia grega i, segons la tradició, va desenvolupar la seva activitat d'observador en el temple de Serapis en Canopus, prop d'Alexandria. La seva obra principal i més famosa, que va influir en l'astronomia àrab i europea fins al Renaixement, és la Sintaxi matemàtica, en tretze volums, que en grec va ser qualificada de gran o extensa  per distingir-la d'una altra col·lecció de textos astronòmics deguts a diversos autors.
L'admiració inspirada per l'obra de Ptolomeu va introduir el costum de referir-se a ella utilitzant el terme grec megisté (la grandíssima, la màxima); el califa al-Mamun la va fer traduir a l'àrab l'any 827, i del nom de al-Magisti que va prendre aquesta traducció procedeix el títol de Almagesto adoptat generalment en l'Occident medieval a partir de la primera traducció de la versió àrab, realitzada a Toledo en 1175.
Utilitzant les dades recollides pels seus predecessors, especialment per Hiparco, Ptolomeu va construir un sistema del món que representava amb un grau de precisió satisfactòria els moviments aparents del Sol, la Lluna i els cinc planetes llavors coneguts, mitjançant recursos geomètrics i calculístics de considerable complexitat; es tracta d'un sistema geocèntric segons el qual la Terra es troba immòbil en el centre de l'univers, mentre que entorn d'ella giren, en ordre creixent de distància, la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn.
L'univers geocèntric de Ptolomeu
Amb tot, la Terra ocupa una posició lleugerament excèntrica respecte del centre de les circumferències sobre les quals es mouen els altres cossos celestes, cridades cercles *deferentes. A més, únicament el Sol recorre el seu "deferente" amb moviment uniforme, mentre que la Lluna i els planetes es mouen sobre un altre cercle, anomenat epicicle, el centre del qual gira sobre el "deferente" i permet explicar les irregularitats observades en el moviment d'aquests cossos.
El sistema de Ptolomeu va proporcionar una interpretació cinemàtica dels moviments planetaris que va encaixar bé amb els principis de la cosmologia aristotèlica, i es va mantenir com a únic model del món fins al Renaixement, tot i que la major precisió aconseguida en les observacions astronòmiques a la fi del període medieval va fer necessària la introducció de desenes de nous epicicles, amb la qual cosa va resultar un sistema excessivament complicat.
--------------------------------------------------------------------------------------




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada